PSICOLOGIA_COACHING

Quan arriba el moment d’assumir com a fills la cura dels nostres pares, s’hauran d’anar superant algunes dificultats provinents de factors externs tals com l’estat de salut, la dependència física i/o congintiva, l’adaptació a la llar i d’alters factors que tindran més a veure a com ens relacionem nosaltres amb aquest nou escenari.

 Una de les primeres dificultats que poden sorgir  és l’assumpció de la responsabilitat individual i/o compartida de la cura d’un o dels dos progenitors. La responsabilitat és una característica positiva de les persones que aporta valor a l’ésser humà i ens posiciona com a protagonistes en acció de la nostra vida. La responsabilitat posa el focus en un mateix. 

 Segons com, en aquestes situacions, alguns familiars no assumeixen responsabilitats per protegir-se davant de limitacions personals, pors, experiències familiars anteriors mal resoltes, emocions reprimides, etc. quedant-se estancants en la queixa, la culpabilització d’un mateix,.. Vindria a ser una forma de no encarar les dificultats atribuint-se el paper de víctima de la situació o de les circunstàncies dels pares. Ancorant-se en un patiment que no els deixaría madurar.

 Aquesta situació pot enfosquir les relacions familiars i generar un clima de tensió, en un moment on s’hauria d’afavorir l’ajuda mútua i el recolzament emocional entre els més pròxims.

 Arribats en aquest punt, ens hauríem de preguntar: Busquem excuses per no assumir la responsabilitat de la cura dels nostres pares? Culpabilitzem els altres d’allò que a nosaltres ens costa d’assumir? Volem aprofitar aquesta situació per enfortir-nos i enfortir els nostres vincles familiars? El millor és pendre consciència de les nostres emocions i sentiments, respectar-los i aprendre d’aquests sense culpabilitzar-nos.